La narració. Els gèneres narratius.

 

 

  — magdalenareynes

Els diferents gèneres narratius que existeixen, tant en vers com en prosa, exposen ordenadament fets històrics o reals, imaginaris o fantàstics. A l’hora d’estudiar-los és important de fer la distinció entre la narrativa popular o tradicional i la narrativa culta.

La narrativa tradicional s’ha anat transmetent per via oral al llarg dels anys. Generalment, són històries adreçades als infants, anònimes i que pertanyen a la cultura popular. Sovint hi ha diverses versions sobre un mateix argument, ja que s’han produït nombroses transformacions.

La finalitat bàsica d’aquesta classe de narracions és, a més a més d’entretenir, moralitzar sobre aspectes de la vida quotidiana i de les relacions humanes. Normalment, presenten fets fantàstiques i els personatges que els protagonitzen pertanyen també a un món imaginari: ogres, fades, nans, gegants, animals personificats, etc.

Formarien part d’aquest tipus de narrativa:

• Els contes populars o rondalles
• Les faules
• Les llegendes

La narrativa culta, a diferència de la tradicional, segueix un procés d’elaboració minuciós amb una finalitat estètica o artística. Els principals gèneres narratius cultes en prosa són la novel·la, la narració i el conte.

• La novel·la és el gènere narratiu més extens. L’argument de la novel·la pot ser bastant complex i elaborat; el novel·lista s’entreté a descriure els ambients i les situacions i, sobretot, els personatges, tant físicament com psicològicament.
• El conte és el gènere narratiu més breu. Presenta una trama senzilla i, encara que pot ser realista, a vegades també incorpora elements fantàstics. Hi apareixen pocs personatges, que són descrits superficialment. Per la seva extensió, el conte se sol llegir d’una tirada i l’autor pretén causar un efecte de sorpresa o de reflexió en els lectors.
• La narració és més extensa que el conte, però no tant com la novel·la.

Des del punt de vista de la temàtica hi ha una gran varietat de subgèneres: la narrativa d‘aventures, costumista, històrica, psicològica, policíaca, de ciència-ficció, de terror, amorosa, etc.

A) Després d’haver llegit i entès bé la informació de més amunt, llegeix el text següent i fes els exercicis de més avall.

“REDACCIÓ” – Quim Monzó extret de …Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury. Quaderns Crema

Què vaig fer diumenge. – Diumenge va ser un dia que va fer molt de sol, i vaig anar a passejar amb el papà i la mamà. La mamà duia un vestit beix, amb una “rebeca” de color blanc os, i el papà un pul·lòver blau RAF i uns pantalons grisos i una camisa blanca, oberta. Jo duia un jersei de coll tancat, blau com el pul·lòver del papà, però més clar, i una jaqueta marró, i uns pantalons també marrons, una mica més clars que la jaqueta, i unes wambes vermelles. La mamà duia unes sabates clares i el papà unes de negres. Vam passejar al matí, i vam anar a esmorzar a les Balmoral. Vam esmorzar un suís i una ensaïmada farcida, a mig matí, i jo vaig demanar croissants. Després vam veure les flors, i n’hi havia de roges i grogues i blanques i roses, i fins i tot blaves, que el papà va dir que eren tenyides, i herbes verdes, i violetes, i ocells grossos i petits, i el papà va comprar el diari en un quiosc. També vam mirar aparadors, i el papà li va dir a la mamà que s’afanyés, una vegada que ens estàvem molta estona davant d’un aparador amb jerseis. I després vam asseure’ns en un banc verd, en una plaça, i hi havia una senyora gran, amb els cabells blancs i les galtes molt vermelles, com tomàquets, que donava veces als coloms, i em recordava la iaia, i el papà llegia el diari tota l’estona i jo vaig dir-li que em deixés mirar els dibuixos i em va deixar mig diari i em va dir que no el fes malbé. Després, quan ja pujàvem cap a casa, la mamà, perquè el papà tota l’estona llegia el diari, li va dir que ja n’estava tipa, i li va dir que sempre el llegia i que ja n’estava tipa: que el llegia a casa, esmorzant, dinant, al carrer, caminant o en un bar, o quan passejàvem. I el papà no va dir res i va continuar llegint, i la mamà el va insultar i després era com si li’n sabés greu, i em va besar i després, mentre la mare era a la cuina preparant l’arròs, el papà em va dir no li’n facis cas. Vam dinar arròs amb suc, que no m’agrada, i carn amb pebrots fregits. Els pebrots fregits m’agraden molt, però la carn no, que és molt crua, que la mamà diu que així és més bona, però a mi no m’agrada. M’agrada més la carn que em donen al col·legi, ben cremadeta. Del col·legi no m’agraden els primers plats, mai. En canvi, a casa em donen vi amb gasosa. Al col·legi no. Després, a la tarda, van venir els tiets, amb el cosinet, i els tiets es van posar a parlar a la sala, amb els papàs, i a prendre cafè, i el cosinet i jo vam anar a jugar al jardí, i hi vam jugar a “màdelmans” i amb un futbolí i a pilota, i amb el camió de bombers, i a guerres d’astronautes, i el cosí es va posar molt “tonto” perquè perdia, i a mi és que em molesta molt el cosinet, que no sap perdre, i vaig haver de pegar-li una bufa, i es va posar a plorar molt molt fort i va venir la mamà i la “tieta” i el “tiet”, i la mamà va dir què ha passat, i abans que jo li contestés el cosinet va dir m’ha pegat, i la mamà em va donar una bufetada, i jo també em vaig posar a plorar i vam tornar tots a la sala i la mamà m’agafava de la mà i el papà llegia el diari i fumava un “puro” que li havia portat el tiet, i la mamà va dir-li els nens són al jardí, matant-se, i tu aquí tan tranquil, repapat. La tieta va dir que no tenia importància, però la mamà va dir-li que sempre passava el mateix, que de vegades se n’atipava. Després els tiets van marxar, i quan marxaven el cosí em va fer llengots i jo també li’n vaig fer a ell, i el papà va engegar el televisor, que feien futbol, i la mamà va dir que canviés de canal, que al segon hi feien una pel·lícula, i el papà va dir que no, que estava mirant el partit i que no. 

Després jo vaig anar al jardí, a veure la nina que hi tinc enterrada al costat de l’arbre, i la vaig treure i la vaig acariciar i la vaig renyar perquè no s’havia rentat les mans per dinar i després la vaig tornar a enterrar, i vaig anar a la cuina, i la mamà hi plorava i li vaig dir que no plorés. Després, vaig asseure’m al sofà, al costat del papà, i vaig mirar una estona de partit, però després m’avorria i vaig mirar-me el papà, que era com si tampoc no se’l mirés, el partit, i com si fos en un altre lloc o pensés molt. Van fer anuncis, a la televisió, que és el que més m’agrada, i després la segona part del partit, i jo vaig anar a veure la mamà, que preparava el sopar, i després vam sopar i van fer una pel·lícula de dibuixos animats i les notícies i una pel·lícula antiga, d’una actriu que no sé com es diu, que era rossa i molt maca i amb molta meta. Però aquí em van fer anar a dormir perquè era tard i vaig pujar les escales i me’n vaig anar al llit, i des del llit sentia la pel·lícula i sentia com es barallaven els papàs i discutien, però amb el soroll del televisor no podia sentir ben bé què deien. Després es barallaven a crits i jo vaig baixar del llit per acostar-me a la porta i entendre què deien, però com que tot era a les fosques no m’hi veia bé, només hi havia la llum de la lluna que entrava per la finestra que dóna al jardí, i com que no m’hi veia bé, vaig entrebancar-me i vaig haver de tornar al llit, amb por que vindrien a veure què havia estat aquell soroll, però no van venir. Jo sentia que continuaven discutint. Ara ho sentia millor perquè es veu que havien apagat el televisor, i el papà li deia a la mamà que no l’emprenyés i la insultava i li deia que no tenia ambicions, i la mamà també l’insultava i li deia que se n’anés de casa, i deia el nom d’una dona i la insultava, i després vaig sentir que es trencava alguna cosa de vidre i després vaig sentir els crits més forts, i eren tan forts que no s’entenien, i després vaig sentir un gran crit, molt gros, i després ja no vaig sentir res més. Després vaig sentir molta fressa, però petita, com si arrosseguessin un mòdul del tresillo. Vaig sentir que es tancava la porta del jardí i aleshores vaig tornar a sortir del llit i vaig sentir soroll a fora i vaig mirar per la finestra, i sentia fred als peus, perquè anava descalç, i a fora era fosc i no s’hi veia gens, i em va semblar que el papà cavava al costat de l’arbre i vaig tenir por que hi descobrís la nina i em castigués i vaig tornar al llit i em vaig tapar ben bé, tot, fins i tot la cara, amagada sota els llençols i tot a les fosques i els ulls ben tancats. Vaig sentir que deixaven de cavar i després unes passes que pujaven les escales i jo vaig fer l’adormit, i vaig sentir que s’obria la porta del “quarto” i vaig pensar que devien estar mirant-me, però jo no vaig veure qui em mirava, perquè feia l’adormit i no ho vaig veure. Després van tancar la porta i vaig adormir-me i l’endemà, ahir, el papà va dir-me que la mamà se n’havia anat de casa i després van venir senyors a demanar coses i jo no vaig saber què dir-los i tota l’estona plorava i em van portar a viure a casa dels tiets, i el cosinet sempre em pega, però això ja no va ser el diumenge.

1. Segons la informació de més amunt, classifica aquest text narratiu.

2. Cerca un sinònim de les paraules subratllades.

3. Explica el significat de les paraules en negreta.

4. Per què creus que l’autor d’aquest text ha posat algunes paraules entre cometes?

5. Qui és el narrador del text?

6. El narrador ens dóna més informació de la que ell coneix. A quina part del text ho fa? Quina és aquesta informació?

7. Quins recursos fa servir l’autor per adequar el discurs al tipus de narrador?

8. T’ha agradat aquest text? Per què?

9. L’autor del text és Quim Monzó.  En saps alguna cosa? Cerca’n  informació suficient per presentar-lo a  classe.

                                                                                                                             

Llegeix  el conte següent i contesta les preguntes de més avall.

LA DONA ASTUTA
Fragment adaptat de Les mil i una nits. Anònim (segles IX-XV)
Nota prèvia: Aquest relat forma part d’una cadena de contes que, segons qui els explica, pretenen demostrar que ja sigui les dones ja sigui els homes, són poc de fiar. Per això Xahrazad, la narradora principal de Les mil i una nits, comença dient que algú l’ha sentit explicar a un visir per convèncer un rei de la maldat de les dones.
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el visir continuà:
—La falsedat és fum, la veritat té peu profund. Majestat, la veritat sempre sura. Heu de saber que l’astúcia de les dones és certament perniciosa, i així figura a l’Alcorà. Ara us explicaré la més grossa que mai s’ha comès: la que va fer una dona a tots els dignataris d’un reialme.
Es veu que la filla d’un comerciant estava casada amb un home que sovint havia de fer llargs viatges. I en un de tants, s’hi va allargar més del compte.
La seva esposa es va sentir terriblement abandonada i s’enamorà d’un jove, també fill de comerciant, que la corresponia. Però en una ocasió el jove es va barallar amb un conciutadà que el denuncià al valí, i per aquest motiu, va ser empresonat immediatament.
A l’enamorada muller del viatger, la mala nova la va fer sortir de polleguera. S’abillà amb la roba més elegant que tenia i es dirigí de dret a veure el valí per lliurar-li un escrit que deia:
«Aquell que vós heu engarjolat és el meu germà, que es va discutir amb un tal; però, a causa del fals testimoni que vós escoltàreu dels qui van presenciar l’incident, ha estat empresonat injustament. Senyor, atesa la meva total i absoluta dependència d’ell, us demano encaridament que el poseu en llibertat.» El valí, havent llegit el missatge, es mirà lascivament la dona i li digué:
—Entreu a casa, mentre el faig presentar perquè us el pugueu endur.
—Senyor, jo sóc sola en aquesta vida. I com que només confio en Déu (Alabat sia!), no puc entrar a casa de ningú.
—Doncs si no puc satisfer el meu desig amb vós, em temo que el vostre germà no serà alliberat —respongué el valí.
—Si això és el que voleu, haureu de venir a casa meva amb temps suficient per acomodar-vos-hi, dormir i romandre-hi tot el dia.
—I on viviu? —digué immediatament el valí, desitjós que arribés el moment de la cita. La dona li digué on vivia, se n’acomiadà i es dirigí a casa del cadi. —Us puc servir en alguna cosa? —Senyor, si us ocupeu del meu cas, Déu us ho pagarà.
—Algú us ha fet una injustícia, potser?
—Us he vingut a veure pel meu germà, que és l’única persona que tinc en aquest món. Arran d’un fals testimoni se l’ha empresonat i us vinc a demanar que intercediu per ell davant el valí.
La dona també despertà en el cadi el desig carnal, i aquest li digué:
—Entreu a casa i acomodeu-vos amb les esclaves mentre jo envio l’ordre al valí perquè alliberi el vostre germà. De bona gana pagaré la fiança a canvi de gaudir de la vostra agradable companyia. La vostra eloqüència m’ha captivat.
—Aquest és l’exemple que doneu al poble, senyor? —Vós mateixa. Si no entreu a casa ja us en podeu anar a trucar a una altra porta. —No creieu que a casa meva, lluny de les mirades d’esclaves, servents i l’incessant
entrar i sortir de gent, seria més discret i tranquil? Us he de confessar que sóc del tot inexperta 8
en aquesta mena d’assumptes, però la necessitat constreny… —Entesos, digueu-me on viviu —va dir el cadi. I ella el cità a la mateixa hora i al mateix lloc que el valí. La tercera visita fou a cal
visir i allà exposà de nou el cas del seu inexistent germà. Segons que sembla, al visir també li va fer peça.
—Si no puc donar gust al meu cos amb vós, el vostre germà no serà pas alliberat.
—Senyor, doncs haurà de ser a casa meva. A més de ser un lloc segur, no queda gaire lluny d’aquí i és curiós i endreçat; ja sabeu quanta netedat i polidesa requereix caure en falta.
—On és casa vostra? —preguntà el visir decidit.
I el convocà per al mateix dia i hora que els altres. Però encara va voler provar la consciència del rei i li anà a sol·licitar l’alliberament del seu germà.
—Qui el va fer empresonar? —El valí, majestat. Ni el rei no es va poder esquitllar de les sagetes de la passió. I de seguida li proposà: —Per què no entreu a palau mentre jo faig presentar el valí a fi que deixi lliure el
vostre germà? —Majestat, si de debò voleu gaudir de la meva companyia, no m’hi entossudiré pas.
Tanmateix, seria un honor per a mi si acceptéssiu de trepitjar casa meva. —Si així ho desitgeu, per mi no hi ha inconvenient —acceptà el rei. I ella l’emplaçà el dia i hora assenyalats als altres. La dona, havent sortit de palau, se n’anà a veure un fuster. —M’agradaria que em diguéssiu quant em pot costar un armari amb quatre postades
disposades de manera que cada compartiment es pugui tancar amb clau. —Uns quatre dinars, però si vós voleu, bella dama, m’ho cobraré de la peça. —Si ha de ser així, feu-ne cinc… amb pany i clau, eh? —Com vós maneu —va fer el fuster, més content que un gínjol. I ella li encarí que li portés l’armari aquell mateix dia sens falta. —Si voleu, espereu-vos un moment, us faig l’armari ara mateix i ja passaré a cobrar-
me’l —li suggerí el fuster. La proposta li va anar com l’anell al dit, car ja se’n va poder anar cap a casa amb
l’armari de cinc postades enllestit. El col·locà a la sala on pensava rebre les visites aparaulades i se n’anà a cal tintorer a tenyir quatre vestits, cada un d’un color diferent.
El dia de la cita múltiple, va fer gran parament de menges, begudes, fruites i perfums, es posà el vestit més elegant del rober, s’empolainà i es perfumà.
A més a més, va cobrir el terra del lloc on rebria les visites amb les més valuoses catifes i es disposà a esperar el primer.
El cadi fou el més puntual. Ella li féu cortesia i tots els honors de consuetud i el va fer seure al lloc que havia disposat. Entre carantoines i plasenteries, el cadi aviat començà a pensar no pas amb el cap sinó amb l’entrecuix, peró ella el va saber aturar:
—Senyor, traieu-vos la roba, estareu més a gust. Aquí teniu una túnica i un vel de color groc, mentre jo vaig a buscar el menjar us ho podeu posar.
No havia tingut temps de fer una passa que trucaren a la porta. —Qui hi deu haver? —preguntà el cadi. —El meu marit! —I… què faig? On vaig? —digué, escagarrinat.—No tingueu por. Fiqueu-vos en aquest armari. —On vós vulgueu. I el va fer posar al compartiment inferior de l’armari i el tancàamb clau. El segon visitant era el valí. —Senyor, sou a casa vostra —li va dir, després de les reverències i de fer-lo passar
cap a la sala—. I jo sóc a la vostra disposició, per servir-vos en tot el que calgui. Ja que heu de passar el dia aquí potser que us tragueu la roba i us poseu aquesta camisa de dormir de color vermell que us he preparat a posta.
Ella li guardà la roba que es va treure i, abans de seure a la seva vora, li posà un cassigall també vermell al cap. Un cop iniciat el joc amorós, i quan ell ja s’havia excitat, la dona li demanà:
—Senyor, com que aquest dia us el dedico tot a vós i ningú més no el compartirà, vull que em feu l’ordre d’alliberament del meu germà; així estaré tranquil·la.
—Només faltaria! Ara mateix! —accedí, complaent.
El missatge que dirigí al carceller fou el següent: «Així que us arribi aquesta missiva, deixeu immediatament en tal en llibertat i, sobretot, no feu cap pregunta a qui us porta el full.» El rubricà i el lliurà a la dona, que, havent aconseguit el que volia, es tornà a enjogassar amb ell.
Però el tercer convidat no es va fer esperar. —Qui ve, ara? —preguntà el valí, astorat. —El meu marit! —I què faré, jo?
—De moment, fiqueu-vos en aquest armari. Jo vaig a veure si el faig fora i torno de seguida —respongué ella, mentre l’empenyia cap al segon compartiment de l’armari per tancar-l’hi.
S’ha de dir que, com és obvi, tota la conversa que ells dos havien mantingut l’havia sentit el cadi de l’armari estant!
El que havia trucat ara a la porta era el visir.
—Senyor —el saludà ella, amb una profunda reverència—, és un gran honor tenir-vos a casa. Preguem a Déu perquè puguem fruir de la trobada!
Tan bon punt s’hagué assegut, ella li digué:
—Canvieu-vos la roba, estareu més còmode. Poseu-vos aquesta bata llarga de color blau i aquest caperó roig —li deia, oferint-li les peces—, són més adients per degustar l’àpat, passar-s’ho bé i dormir, que no pas els formals vestits del visirat.
El visir, cec de desig, s’estirà amb ella al divan, però no li resultà tan fàcil com ell es pensava. Cada vegada que volia complir l’obra carnal ella el dissuadia de fer-ho amb dolces paraules i gestos delicats:
—Tranquil, ja tenim temps… I, mentrestant, el quart convidat trucà a la porta. —Qui havia de venir? —El meu marit! —I ara què? —va fer el visir, incorporant-se d’un bot. —Mentre distrec el meu marit, us poseu en aquest armari. El rei havia acudit. Ella el
conduí amb tota delicadesa i cortesia cap al divan i el convidà a seure. —Majestat, és un honor tan gran tenir-vos a casa, que ni amb el món sencer no us
podria pagar un sol dels passos que heu fet per venir. Si em permeteu, majestat, us donaré un consell.
—Digueu, digueu.
—Us hi hauríeu de posar bé i per això em sembla que fóra millor que us traguéssiu la roba —li suggerí ella.
El rei es va treure el vestit que duia, que devia valer no menys de mil dinars, i ella li engiponà un retall i un turbant que no arribava ni de bon tros a deu direms. Un cop fet això, ella es disposà a afalagar-lo i manyuclar-lo; i tot, davant el testimoni silenciós dels qui ja eren tancats a l’armari. Sa majestat li posà la mà al coll per estrènyer-la contra el seu cos, però ella l’aturà amb unes paraules:
—Majestat, havia desitjat tant tenir-vos a la vora! No us cal córrer, obtindreu el que us vaig prometre.
I mentre intercanviaven quatre paraules, trucaren a la porta. —Qui hi deu haver? —preguntà el sobirà. —El meu marit! —Doncs fes-lo fora a les bones, perquè si no jo el faré fora a les males, entesos? —No us amoïneu, que jo sé com tractar-lo…
—I jo què faig?
—Veniu —li digué ella, agafant-lo per la mà i fent-lo ficar al quart compartiment de l’armari.
Havent tancat amb clau el rei, se n’anà a obrir la porta al fuster. La resposta a la salutació d’ell, no fou pas d’allò més cordial:
—Què és aquest armari que em vau fer? —Com? Què us passa? —preguntà el fuster, estranyat. —Aquests compartiments són massa estrets. —Voleu dir? Jo els veig prou bé… —Entreu-hi, i comprovareu que ni vós no hi cabeu. —Déu us faci bona! Si n’hi cabrien quatre, com jo! —retopà el fuster, mentre es
posava a l’armari. I tot just encabit a dins, la dona tancà la porta amb clau. Sense dilació, arreplegà el full
que li havia escrit el valí i se n’anà de dret a veure el guardià de la presó. El seu estimat fou alliberat immediatament, però en saber com se les havia enginyat la seva amant, s’escagarrinà de por:
—I ara què farem? —Ben senzill, fugim de la ciutat i que ens vinguin al darrere amb un pa calent! I, tal dit tal fet. Carregaren tots els entriquells als camells i partiren cap a uns altres
verals.
Tornant als cinc luxuriosos de l’armari, direm que hi romangueren tres dies. Tot i que no els havia entrat res al cos, amb prou feines s’aguantaven les ganes d’orinar. I el fuster fou el primer a canviar l’aigua de les olives, que regalimà al cap del rei. El rei tampoc no se’n va poder estar i buidà la bufeta al cap del visir, i aquest al cap del valí, i aquest al cap del cadi. El pobre cadi, que rebé el pixum de tots, es queixà:
—Què és aquesta porqueria? Encara no tenim prou pena d’estar aquí tancats que ens hàgim de remullar d’orina?
—Cadi! Que Déu us sia bona ajuda! —exclamà el valí en reconèixer-li la veu. —I a vós, valí! —cridà el visir, sorprès de saber que també hi era. —Que Déu us empari, visir! —sentencià el rei, sense dir res més. —Aquesta maleïda barjaula ens ha ensarronat a tots! Només hi falta el rei! —comentà
el visir, sorneguer. —Calleu!, calleu! —salta el sobirà—. Jo he estat el primer que ha caigut a les seves
mans adúlteres! —I jo què he fet, pobre de mi? —es lamentà el fuster—. Tan sols venia a cobrar-me
els quatre dinars de l’armari que m’encarregà i m’hi ha tancat! Davant la impossibilitat de poder fer una altra cosa, iniciaren una animada conversa entre ells, sobretot per assossegar el rei, que era el més afectat.
Els veïns, en no veure la dona per forat ni finestra, decidiren anar a veure què havia
passat. queixoses de fam i de set.
Un cop a dins, els va semblar que sentien, procedents d’aquell armari, unes veus
—En aquest armari hi ha genis! —es digueren. —Aviat els haurem esbandit! Caleu-hi foc! —resolgué un. —No! No ho feu! —cridà el cadi—. Acosteu-vos a l’armari! Som uns quants que
estem tancats aquí dins. No temeu, jo sóc el cadi, us conec a tots. —I qui us hi ha tancat aquí, senyor? —preguntaren els veïns, estupefactes. Ben a contracor, els ho va haver de contar fil per randa. En saber que les màximes
autoritats del reialme eren en aquell armari tancades, els veïns van enviar a buscar un fuster que els en tragués.
Cadi, valí, visir, rei i fuster sortiren un darrere l’altre, els quatre primers amb la roba cridanera que la dona els havia fet posar; en veure’ls d’aquella guisa, la riallada fou general.
De la dona, naturalment, no en van veure ni rastre i ningú no els en va saber donar raó.
—Ja veieu, majestat —va concloure el visir—, quina una els en va preparar aquella dona! I encara en sé una altra que Déu n’hi do!
Traducció de l’àrab: Dolors Cinca
1. Llegeix el text i cerca el significat de les paraules que no entenguis.

2. Aquest conte pertany a l’obra Les mil i una nits, Què en saps?
3- Al principi se’ns cita l’Alcorà, el llibre guia dels musulmans i per tant del reialme on passa aquesta historieta. A partir de les teves lectures i informacions, quin creus que és el paper de la dona i la seva relació amb els homes en els àmbits on els costums es regeixen per aquest llibre sagrat?
4.Tenint en compte alguns comentaris del plantejament de la pregunta anterior, per què es podria dir que aquest conte té implicacions polítiques? Pensa que en aquells temps no hi havia mitjans de comunicació de masses per criticar els governs.
5. Segons Xahrazad, sabem quina era la intenció del visir quan va explicar aquest conte. Després de llegir-lo, creus que ha aconseguit provar que l’astúcia de les dones és certament perniciosa? Justifica la resposta.
6. És possible que, com tanta gent que ha escoltat abans aquesta història, simpatitzis més amb ella que amb els homes poderosos implicats. Qui podria ser responsable d’aquest sentiment final favorable a la dona malgrat la intenció contrària del visir? Fixa’t en qui conta el conte realment.
7. Malgrat algunes paraules poc conegudes perquè no s’usen amb freqüència, el llenguatge del conte és col·loquial i planer. Hi ha, però, força expressions i frases fetes que en el català actual s’estan perdent. Estan subratllades. Copia-les i escriu-ne el significat a partir del context.
8. Una persona misògina és aquella que odia les dones. Per posar un exemple de com es materialitza aquesta aversió pensa que molts acudits que s’expliquen en àmbits masculins són misògins. Trobes algun element de misogínia en aquest conte?

20 maig 2013 — magdalenareynes
Per fer a classe
1. Llegeix atentament aquests poemes i copia al quadern les paraules que no coneguis.
2. Cerca les paraules que no coneguis al diccionari i apunta’n el significat al quadern.
3. Explica amb les teves paraules el significat dels poemes.
4. Assenyala els recursos expressius.
5. Quin to tenen aquests poemes?
6. Cerca informació sobre aquests autors.

Grans magatzems   de Narcís Comadira
Veig uns grans magatzems. T’agraden. M’atordeixen.
Vols que anem a mirar? És només un moment.
Te me’n vas cap a dins i em deixes, indolent,
entre un exèrcit foll. I dones m’oprimeixen.
T’he perdut. L’he trobada. Perfums i maquillatges.
Vinc cap a tu. No hi és. Peces interiors?
L’enfolleix remenar munts de sostenidors.
S’ha pintat a la mà colors, com els salvatges.
I et crido des de lluny vencent la timidesa
i altre cop te me’n vas. Adust, jo em faig l’ofès.
I segueixo tossut en la meva escomesa.
Ja està bé, jo que em dic, talment una fanàtica…
T’enlluernen estands i llums i no veus res.
I escales automàtiques se t’enduen estàtica.



El poder de les rebaixes de Salvador Oliva
És bonic passar per caixa
quan ve el mes de juliol
havent adquirit al vol
algun fòtil de rebaixa.
Tenir el que no es necessita
esdevé un plaer tan gran
que el diner gastat comprant
en rebaixes ens excita.
Calçotets, mitjons, sabates,
plats, paelles o un ansat,
sostenidors, bragues, bates,
tot fa peça si és barat.
Hi ha senyores enjoiades
amb els ulls desorbitats
que s’empassen a mirades
preus colors i qualitats.
Hi ha senyors que, per l’aspecte,
semblen força desmenjats,
però al final en  l’efecte
surten molt empaquetats.
Tanta fam adquisitiva
què la fa néixer? D’on ve?
Hi ha una força volitiva
als espots de la TV?
Ens gastem la paga doble
amb l’estalvi per escut?
Som esclaus d’un joc innoble
o d’un poder absolut?
D’aquesta dèria revessa
no en sabria pas dir el nom:
et deixo lector, tinc pressa:
vull sortit a comprar quelcom.

Explica el significat de dos d’aquests poemes  i comenta’n els recursos expressius (metre, ritme, imatges, metàfores…). Hi ha premi per a qui, a més, s’atreveixi amb el del video (podeu trobar-ne fàcilment la versió escrita  a internet).

La mar   Joan Alegret

Ets noia trèmula
i vella reganyosa:
cantes o brames.
Mirall immens en calma
o irosa galopada.


Res no és mesquí Joan Salvat-Papasseit
Res no és mesquí,
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s’ullprèn
i té delit del bany:
que s’emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern – Primavera d’estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla, verda eternament.
Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l’heu demanada.
I si l’heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un ploro som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.
Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui, demà i ahir
s’esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.



Les formigues de P. Quart

Més que molta gent que tresca,
som poble civilitzat;
sota terra o entre fustes
vivim en comunitat.
Als mascles se’ls veuen ales,
prestigis poc duradors;
d’ales gaudeixen les reines…
fins que ja se’ls hagin fos.
En terra com entre fustes
duent ales o minvats,
som, en lloc d’incerta colla,
països organitzats;
tenim –bo i dissimulant-ho
als estúpids, als dolents -,
col·legis per la xicalla
i magatzem d’aliments.
Si hi ha sol, fem passejades
i si plou, restem al cau:
no podríem viure sense
terra amiga ni cel blau.

Fes els exercicis següents

1. Llegeix aquest poema i cerca al diccionari el significat de  totes les paraules que no coneguis.
2. Explica el significat dels versos amb les teves paraules i després diguers quina és la idea principal de tot el poema.
3. Assenyala i explica quins recursos expressius fa servir el poeta.
4. De quina forma poètica es tracta?
Sonet per a Elena  de Pierre Ronsard


A l’entrada de fosc, quan ja sereu molt vella,
seguda prop del foc, debanant i filant,
direu, cantant mos versos i tota tremolant:
«Ronsard em festejava al temps que jo era bella.
»Llavors no tindreu cap serventa ni donzella
devora vós, damunt la feina dormitant,
que al brogit del meu nom no es vagi despertant
beneint vostre nom d’eterna meravella.
Jo seré davall terra, i, fantasma sense os,
per les ombres murtroses cercaré el meu repòs;
vós sereu vora el foc una vella arrupida
enyorant les amors que vàreu menysprear.
Viviu, si em voleu creure, no espereu a demà;
colliu ja des d’avui les roses de la vida.

 I encara un poema!

  — magdalenareynes Us he posat un enllaç per a un video on es recita el poema.
1. Llegiu aquest poema. Cercau les paraules que no entengueu al diccionari.
2. Explicau amb les vostres paraules el significat del poema (estrofa per estrofa).
3.Compta el nombre de síl.labes que tenen els versos d’aquest poema.
4. Recursos expressius.
5. Cerca informació sobre l’ autor d’aquest poema.


poema "Mester d'amor" (Polina Semionova) - YouTube

Mester d’amor de  Joan Salvat-Papasseït

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.
No besis, no, com l’esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa’t besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.
¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l’oreig en ta galta?
Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.
Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar
...i si et quedava enyor,
besa de nou, que la vida és comptada.