Llegeix  el conte següent i contesta les preguntes de més avall.

LA DONA ASTUTA
Fragment adaptat de Les mil i una nits. Anònim (segles IX-XV)
Nota prèvia: Aquest relat forma part d’una cadena de contes que, segons qui els explica, pretenen demostrar que ja sigui les dones ja sigui els homes, són poc de fiar. Per això Xahrazad, la narradora principal de Les mil i una nits, comença dient que algú l’ha sentit explicar a un visir per convèncer un rei de la maldat de les dones.
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el visir continuà:
—La falsedat és fum, la veritat té peu profund. Majestat, la veritat sempre sura. Heu de saber que l’astúcia de les dones és certament perniciosa, i així figura a l’Alcorà. Ara us explicaré la més grossa que mai s’ha comès: la que va fer una dona a tots els dignataris d’un reialme.
Es veu que la filla d’un comerciant estava casada amb un home que sovint havia de fer llargs viatges. I en un de tants, s’hi va allargar més del compte.
La seva esposa es va sentir terriblement abandonada i s’enamorà d’un jove, també fill de comerciant, que la corresponia. Però en una ocasió el jove es va barallar amb un conciutadà que el denuncià al valí, i per aquest motiu, va ser empresonat immediatament.
A l’enamorada muller del viatger, la mala nova la va fer sortir de polleguera. S’abillà amb la roba més elegant que tenia i es dirigí de dret a veure el valí per lliurar-li un escrit que deia:
«Aquell que vós heu engarjolat és el meu germà, que es va discutir amb un tal; però, a causa del fals testimoni que vós escoltàreu dels qui van presenciar l’incident, ha estat empresonat injustament. Senyor, atesa la meva total i absoluta dependència d’ell, us demano encaridament que el poseu en llibertat.» El valí, havent llegit el missatge, es mirà lascivament la dona i li digué:
—Entreu a casa, mentre el faig presentar perquè us el pugueu endur.
—Senyor, jo sóc sola en aquesta vida. I com que només confio en Déu (Alabat sia!), no puc entrar a casa de ningú.
—Doncs si no puc satisfer el meu desig amb vós, em temo que el vostre germà no serà alliberat —respongué el valí.
—Si això és el que voleu, haureu de venir a casa meva amb temps suficient per acomodar-vos-hi, dormir i romandre-hi tot el dia.
—I on viviu? —digué immediatament el valí, desitjós que arribés el moment de la cita. La dona li digué on vivia, se n’acomiadà i es dirigí a casa del cadi. —Us puc servir en alguna cosa? —Senyor, si us ocupeu del meu cas, Déu us ho pagarà.
—Algú us ha fet una injustícia, potser?
—Us he vingut a veure pel meu germà, que és l’única persona que tinc en aquest món. Arran d’un fals testimoni se l’ha empresonat i us vinc a demanar que intercediu per ell davant el valí.
La dona també despertà en el cadi el desig carnal, i aquest li digué:
—Entreu a casa i acomodeu-vos amb les esclaves mentre jo envio l’ordre al valí perquè alliberi el vostre germà. De bona gana pagaré la fiança a canvi de gaudir de la vostra agradable companyia. La vostra eloqüència m’ha captivat.
—Aquest és l’exemple que doneu al poble, senyor? —Vós mateixa. Si no entreu a casa ja us en podeu anar a trucar a una altra porta. —No creieu que a casa meva, lluny de les mirades d’esclaves, servents i l’incessant
entrar i sortir de gent, seria més discret i tranquil? Us he de confessar que sóc del tot inexperta 8
en aquesta mena d’assumptes, però la necessitat constreny… —Entesos, digueu-me on viviu —va dir el cadi. I ella el cità a la mateixa hora i al mateix lloc que el valí. La tercera visita fou a cal
visir i allà exposà de nou el cas del seu inexistent germà. Segons que sembla, al visir també li va fer peça.
—Si no puc donar gust al meu cos amb vós, el vostre germà no serà pas alliberat.
—Senyor, doncs haurà de ser a casa meva. A més de ser un lloc segur, no queda gaire lluny d’aquí i és curiós i endreçat; ja sabeu quanta netedat i polidesa requereix caure en falta.
—On és casa vostra? —preguntà el visir decidit.
I el convocà per al mateix dia i hora que els altres. Però encara va voler provar la consciència del rei i li anà a sol·licitar l’alliberament del seu germà.
—Qui el va fer empresonar? —El valí, majestat. Ni el rei no es va poder esquitllar de les sagetes de la passió. I de seguida li proposà: —Per què no entreu a palau mentre jo faig presentar el valí a fi que deixi lliure el
vostre germà? —Majestat, si de debò voleu gaudir de la meva companyia, no m’hi entossudiré pas.
Tanmateix, seria un honor per a mi si acceptéssiu de trepitjar casa meva. —Si així ho desitgeu, per mi no hi ha inconvenient —acceptà el rei. I ella l’emplaçà el dia i hora assenyalats als altres. La dona, havent sortit de palau, se n’anà a veure un fuster. —M’agradaria que em diguéssiu quant em pot costar un armari amb quatre postades
disposades de manera que cada compartiment es pugui tancar amb clau. —Uns quatre dinars, però si vós voleu, bella dama, m’ho cobraré de la peça. —Si ha de ser així, feu-ne cinc… amb pany i clau, eh? —Com vós maneu —va fer el fuster, més content que un gínjol. I ella li encarí que li portés l’armari aquell mateix dia sens falta. —Si voleu, espereu-vos un moment, us faig l’armari ara mateix i ja passaré a cobrar-
me’l —li suggerí el fuster. La proposta li va anar com l’anell al dit, car ja se’n va poder anar cap a casa amb
l’armari de cinc postades enllestit. El col·locà a la sala on pensava rebre les visites aparaulades i se n’anà a cal tintorer a tenyir quatre vestits, cada un d’un color diferent.
El dia de la cita múltiple, va fer gran parament de menges, begudes, fruites i perfums, es posà el vestit més elegant del rober, s’empolainà i es perfumà.
A més a més, va cobrir el terra del lloc on rebria les visites amb les més valuoses catifes i es disposà a esperar el primer.
El cadi fou el més puntual. Ella li féu cortesia i tots els honors de consuetud i el va fer seure al lloc que havia disposat. Entre carantoines i plasenteries, el cadi aviat començà a pensar no pas amb el cap sinó amb l’entrecuix, peró ella el va saber aturar:
—Senyor, traieu-vos la roba, estareu més a gust. Aquí teniu una túnica i un vel de color groc, mentre jo vaig a buscar el menjar us ho podeu posar.
No havia tingut temps de fer una passa que trucaren a la porta. —Qui hi deu haver? —preguntà el cadi. —El meu marit! —I… què faig? On vaig? —digué, escagarrinat.—No tingueu por. Fiqueu-vos en aquest armari. —On vós vulgueu. I el va fer posar al compartiment inferior de l’armari i el tancàamb clau. El segon visitant era el valí. —Senyor, sou a casa vostra —li va dir, després de les reverències i de fer-lo passar
cap a la sala—. I jo sóc a la vostra disposició, per servir-vos en tot el que calgui. Ja que heu de passar el dia aquí potser que us tragueu la roba i us poseu aquesta camisa de dormir de color vermell que us he preparat a posta.
Ella li guardà la roba que es va treure i, abans de seure a la seva vora, li posà un cassigall també vermell al cap. Un cop iniciat el joc amorós, i quan ell ja s’havia excitat, la dona li demanà:
—Senyor, com que aquest dia us el dedico tot a vós i ningú més no el compartirà, vull que em feu l’ordre d’alliberament del meu germà; així estaré tranquil·la.
—Només faltaria! Ara mateix! —accedí, complaent.
El missatge que dirigí al carceller fou el següent: «Així que us arribi aquesta missiva, deixeu immediatament en tal en llibertat i, sobretot, no feu cap pregunta a qui us porta el full.» El rubricà i el lliurà a la dona, que, havent aconseguit el que volia, es tornà a enjogassar amb ell.
Però el tercer convidat no es va fer esperar. —Qui ve, ara? —preguntà el valí, astorat. —El meu marit! —I què faré, jo?
—De moment, fiqueu-vos en aquest armari. Jo vaig a veure si el faig fora i torno de seguida —respongué ella, mentre l’empenyia cap al segon compartiment de l’armari per tancar-l’hi.
S’ha de dir que, com és obvi, tota la conversa que ells dos havien mantingut l’havia sentit el cadi de l’armari estant!
El que havia trucat ara a la porta era el visir.
—Senyor —el saludà ella, amb una profunda reverència—, és un gran honor tenir-vos a casa. Preguem a Déu perquè puguem fruir de la trobada!
Tan bon punt s’hagué assegut, ella li digué:
—Canvieu-vos la roba, estareu més còmode. Poseu-vos aquesta bata llarga de color blau i aquest caperó roig —li deia, oferint-li les peces—, són més adients per degustar l’àpat, passar-s’ho bé i dormir, que no pas els formals vestits del visirat.
El visir, cec de desig, s’estirà amb ella al divan, però no li resultà tan fàcil com ell es pensava. Cada vegada que volia complir l’obra carnal ella el dissuadia de fer-ho amb dolces paraules i gestos delicats:
—Tranquil, ja tenim temps… I, mentrestant, el quart convidat trucà a la porta. —Qui havia de venir? —El meu marit! —I ara què? —va fer el visir, incorporant-se d’un bot. —Mentre distrec el meu marit, us poseu en aquest armari. El rei havia acudit. Ella el
conduí amb tota delicadesa i cortesia cap al divan i el convidà a seure. —Majestat, és un honor tan gran tenir-vos a casa, que ni amb el món sencer no us
podria pagar un sol dels passos que heu fet per venir. Si em permeteu, majestat, us donaré un consell.
—Digueu, digueu.
—Us hi hauríeu de posar bé i per això em sembla que fóra millor que us traguéssiu la roba —li suggerí ella.
El rei es va treure el vestit que duia, que devia valer no menys de mil dinars, i ella li engiponà un retall i un turbant que no arribava ni de bon tros a deu direms. Un cop fet això, ella es disposà a afalagar-lo i manyuclar-lo; i tot, davant el testimoni silenciós dels qui ja eren tancats a l’armari. Sa majestat li posà la mà al coll per estrènyer-la contra el seu cos, però ella l’aturà amb unes paraules:
—Majestat, havia desitjat tant tenir-vos a la vora! No us cal córrer, obtindreu el que us vaig prometre.
I mentre intercanviaven quatre paraules, trucaren a la porta. —Qui hi deu haver? —preguntà el sobirà. —El meu marit! —Doncs fes-lo fora a les bones, perquè si no jo el faré fora a les males, entesos? —No us amoïneu, que jo sé com tractar-lo…
—I jo què faig?
—Veniu —li digué ella, agafant-lo per la mà i fent-lo ficar al quart compartiment de l’armari.
Havent tancat amb clau el rei, se n’anà a obrir la porta al fuster. La resposta a la salutació d’ell, no fou pas d’allò més cordial:
—Què és aquest armari que em vau fer? —Com? Què us passa? —preguntà el fuster, estranyat. —Aquests compartiments són massa estrets. —Voleu dir? Jo els veig prou bé… —Entreu-hi, i comprovareu que ni vós no hi cabeu. —Déu us faci bona! Si n’hi cabrien quatre, com jo! —retopà el fuster, mentre es
posava a l’armari. I tot just encabit a dins, la dona tancà la porta amb clau. Sense dilació, arreplegà el full
que li havia escrit el valí i se n’anà de dret a veure el guardià de la presó. El seu estimat fou alliberat immediatament, però en saber com se les havia enginyat la seva amant, s’escagarrinà de por:
—I ara què farem? —Ben senzill, fugim de la ciutat i que ens vinguin al darrere amb un pa calent! I, tal dit tal fet. Carregaren tots els entriquells als camells i partiren cap a uns altres
verals.
Tornant als cinc luxuriosos de l’armari, direm que hi romangueren tres dies. Tot i que no els havia entrat res al cos, amb prou feines s’aguantaven les ganes d’orinar. I el fuster fou el primer a canviar l’aigua de les olives, que regalimà al cap del rei. El rei tampoc no se’n va poder estar i buidà la bufeta al cap del visir, i aquest al cap del valí, i aquest al cap del cadi. El pobre cadi, que rebé el pixum de tots, es queixà:
—Què és aquesta porqueria? Encara no tenim prou pena d’estar aquí tancats que ens hàgim de remullar d’orina?
—Cadi! Que Déu us sia bona ajuda! —exclamà el valí en reconèixer-li la veu. —I a vós, valí! —cridà el visir, sorprès de saber que també hi era. —Que Déu us empari, visir! —sentencià el rei, sense dir res més. —Aquesta maleïda barjaula ens ha ensarronat a tots! Només hi falta el rei! —comentà
el visir, sorneguer. —Calleu!, calleu! —salta el sobirà—. Jo he estat el primer que ha caigut a les seves
mans adúlteres! —I jo què he fet, pobre de mi? —es lamentà el fuster—. Tan sols venia a cobrar-me
els quatre dinars de l’armari que m’encarregà i m’hi ha tancat! Davant la impossibilitat de poder fer una altra cosa, iniciaren una animada conversa entre ells, sobretot per assossegar el rei, que era el més afectat.
Els veïns, en no veure la dona per forat ni finestra, decidiren anar a veure què havia
passat. queixoses de fam i de set.
Un cop a dins, els va semblar que sentien, procedents d’aquell armari, unes veus
—En aquest armari hi ha genis! —es digueren. —Aviat els haurem esbandit! Caleu-hi foc! —resolgué un. —No! No ho feu! —cridà el cadi—. Acosteu-vos a l’armari! Som uns quants que
estem tancats aquí dins. No temeu, jo sóc el cadi, us conec a tots. —I qui us hi ha tancat aquí, senyor? —preguntaren els veïns, estupefactes. Ben a contracor, els ho va haver de contar fil per randa. En saber que les màximes
autoritats del reialme eren en aquell armari tancades, els veïns van enviar a buscar un fuster que els en tragués.
Cadi, valí, visir, rei i fuster sortiren un darrere l’altre, els quatre primers amb la roba cridanera que la dona els havia fet posar; en veure’ls d’aquella guisa, la riallada fou general.
De la dona, naturalment, no en van veure ni rastre i ningú no els en va saber donar raó.
—Ja veieu, majestat —va concloure el visir—, quina una els en va preparar aquella dona! I encara en sé una altra que Déu n’hi do!
Traducció de l’àrab: Dolors Cinca
1. Llegeix el text i cerca el significat de les paraules que no entenguis.

2. Aquest conte pertany a l’obra Les mil i una nits, Què en saps?
3- Al principi se’ns cita l’Alcorà, el llibre guia dels musulmans i per tant del reialme on passa aquesta historieta. A partir de les teves lectures i informacions, quin creus que és el paper de la dona i la seva relació amb els homes en els àmbits on els costums es regeixen per aquest llibre sagrat?
4.Tenint en compte alguns comentaris del plantejament de la pregunta anterior, per què es podria dir que aquest conte té implicacions polítiques? Pensa que en aquells temps no hi havia mitjans de comunicació de masses per criticar els governs.
5. Segons Xahrazad, sabem quina era la intenció del visir quan va explicar aquest conte. Després de llegir-lo, creus que ha aconseguit provar que l’astúcia de les dones és certament perniciosa? Justifica la resposta.
6. És possible que, com tanta gent que ha escoltat abans aquesta història, simpatitzis més amb ella que amb els homes poderosos implicats. Qui podria ser responsable d’aquest sentiment final favorable a la dona malgrat la intenció contrària del visir? Fixa’t en qui conta el conte realment.
7. Malgrat algunes paraules poc conegudes perquè no s’usen amb freqüència, el llenguatge del conte és col·loquial i planer. Hi ha, però, força expressions i frases fetes que en el català actual s’estan perdent. Estan subratllades. Copia-les i escriu-ne el significat a partir del context.
8. Una persona misògina és aquella que odia les dones. Per posar un exemple de com es materialitza aquesta aversió pensa que molts acudits que s’expliquen en àmbits masculins són misògins. Trobes algun element de misogínia en aquest conte?