Les conjuncions. Textos

  Les conjunciones

Subratlla les conjuncions que trobis en aquests textos:

A)Diagnostiquen ‘WhatsAppitis’ a una dona que es va passar sis hores enviant missatges

Va enviar felicitacions de Nadal endarrerides. Els metges li van prohibir l’ús del mòbil però per Cap d’Any hi va tornar

La revista científica ‘The Lancet‘ ha publicat un article on es confirma el primer cas diagnosticatdel que han anomenat ‘WhatsAppitis’. Passar llargues hores teclejant o navegant amb l”smartphone’ pot provocar lesions als canells i als dits, especialment si escrius molt i molt ràpid, com és habitual amb l’aplicació de missatgeria instantània WhatsApp.

El primer cas de ‘WhatsAppitis’ és una dona de 34 anys, metge d’urgències i embarassada de 27 setmanes. Els fets van passar el Nadal passat. La metge estava de guàrdia el 24 de desembre i l’endemà, el dia de Nadal, va dedicar-se a respondre tots els missatges de felicitació nadalenca que havia rebut a través del WhatsApp. La dona va estar amb el telèfon a les mans –l’aparell pesava 130 grams– durant almenys 6 hores. Massa temps fent moviments continuats amb els dos polzes per tal d’enviar missatges.

La pacient no tenia antecedents de trauma i tampoc havia participat en cap activitat física excessiva durant els dies anteriors. Com que estava embarassada, no se li va poder fer cap radiografia ni receptar-li determinats fàrmacs. El diagnòstic ‘WhatsAppitis’ està associat a la tendinitis als dits polzes.

El tractament va consistir en medicació antiinflamatòria no esteroïdal i en la prohibició preventiva de l’ús del telèfon mòbil per enviar missatges. Tot i això, la pacient no se’n va poder estar i el 31 de desembre va tornar a utilitzar l’aplicació de WhatsApp per felicitar els amics.

L’any 1991 va ser diagnosticat per primera vegada un cas de ‘Nintendinitis’, que estava relacionada amb les lesions produïdes per l’abús dels videojocs. Aquest diagnòstic ha afectat principalment nens.

B)Mercè Rodoreda ( fragment)

Cada dia estava més cansada. Els nens, quan entrava al pis, els trobava moltes vegades adormits. Els havia estès una flassada per terra al menjador, amb dos coixins, i els trobava adormits, de vegades molt acostadets i el nen amb un braç passat damunt de la Rita. Fins que no els vaig trobar més adormits i la Rita, tant petitona, feia hiiii… hiiii… hiiiii… i es miraven amb el nen i el nen es posava un dit davant de la boca i li deia, calla. I la Rita tornava amb aquella mena de riure, hiiiii… hiiii… hi… un riure molt estrany. I vaig voler saber què passava. Un dia vaig córrer més i no em vaig aturar enlloc i vaig arribar una mica més d’hora, vaig obrir la porta del pis com si entrés a robar, aguantant-me la respiració mentre feia girar la clau al pany. La galeria era plena de coloms i també n’hi havia al passadís i els nens no eren enlloc. Tres coloms, així que em van tenir al davant, se’n van anar cap al balcó del carrer, que estava obert de bat a bat, i van fugir deixant unes quantes plomes i ombra. Quatre més, se’n van anar cap a la galeria de pressa, de pressa, de tant en tant fent un saltiró i obrint les ales i quan van ser a la galeria es van girar a mirar-me i vaig espantar-los amb el braç i van fugir volant. Vaig començar a buscar els nens fins i tot per sota dels llits i me’ls vaig trobar a l’habitació fosca on, quan l’Antoni era molt petit, el tancàvem perquè ens deixés dormir. La Rita estava asseguda a terra amb un colom a la falda, i el nen tenia tres coloms davant i els donava veces i les hi prenien de la mà amb el bec. Quan vaig dir, ¿què feu?, els coloms es van esverar i van alçar el vol i topaven per les parets. I el nen, amb les mans al cap, es va posar a plorar. I la feina que vaig tenir per poder treure aquells coloms d’allà dintre… ¡I la gran comèdia